Tema 8: Pensament contemporani

Paradigmes científics
Corrents filosòfics

Paradigmes científics

  racional-positivista, Tot allò que es pot comprovar científicament i que va orientat als resultats. Apliquen un model empiric positiu.

El positivisme és un corrent o esola filosòfica que afirma que l'únic coneixement autèntic és el coneixement científic, i que aquest coneixement tan sols pot sorgir de l'afirmació positivista de les teories o hipotesis a través del mètode científic. Aquest paradigme científic seria incompatible amb l'educació, ja que l'educació no només s'ocupa dels resultats, sinó que també té en compte el procés.
Mètode científic: 
1.Observació Observació d'un fenòmen que es repeteix.
2. Problema Detectem el problema.
3. Hipotesi. En fem una hipotesi (afirmació)
4. Experient En fem l'experiment per veure si la hipotesi és certa o no.
5. Teoria En cas que la hipotesi sigui certa escribim la teoria. Si no és certa haurem de tornar a formular la hipotesi. 
 

  hermenèutic interpretatiu, de la realitat subjectiva. "hermenèutica" significa interpretació, per tant comporta una metodologia per interpretar textos, successos històrics, obres d'art, etc.
Apareix al segle XIX. Som conscients que formem part de la realitat. El mètode és subjectiu. Diferènciar l'objecte i el subjecte no és fàcil, si nosaltres també formem part d'aquesta realitat, no podem ser subjectius.

  sociocrític, orientat al canvi social. Es fa una crítica social, per tal que la societat canvi. Important tenir-lo en compte ja que des de l'educació és important millorar la societat en la que vivim. Apareix durant els anys '40 a Alemanya. Durant massa temps els filosofs han interpretat el món hara és hora de canviar-lo. No només interpretem la societat, no només hi ha prou amb observar dades i interpretar-les, s'ha de fer un plantejament crític orientat al canvi social.

  emergent o experiencial transconscient, com a projecte existencial.

  Teixidó: Experiència trascendental. Cada un té la seva experiència vital, va més enllà de la consciència del dia a dia. És conscient de tot allò que ja ha passat. Incorpora vivències externes, té en compte l'experiència religiosa espiritual. No nega als altres.

Corrents filosòfics: De la modernitat a la postmodernitat.


La filosofia de la modernitat es basa en la racionalitat, la filosofia de la postmodernitat demana més llibertat personal. La societat és líquida: Va conviant: POSTMODERNITAT.
La societat és sòlida: fixa: MODERNITAT.


Modernitat. 

 La modernitat és un concepte filosòfic i sociològic, que pot definir-se com el projecte d'imposar la raó com a norma transcendental a la societat. És en l'Edat moderna que triomfen els valors de la modernitat. 

Piotte : En el seu llibre "Les neuf clés de la modernité" cita les claus que permeten comprendre les diferències culturals entre la modernitat i els períodes que la precedeixen són:

1. l'individu és lliure;
2. els individus són iguals;
3. la raó al servei de la passió;
4. el treball abans que la saviesa, l'honor i la pregària;
5. l'amor i no la reproducció;
6. el mercat és més important que la comunitat;
7. un nou tipus d'Estat o democràcia representativa;
8. la nació per sobre de la religió;
9. la religió esdevé un assumpte privat.

Postmodernitat:
En oposició a la modernitat.

Els diferents corrents del moviment postmodern van aparèixer al llarg del terç central del segle XX. Històricament, ideològicament i metodològicament diversos, comparteixen, però, una semblança de família centrada en la idea que la renovació radical de les formes tradicionals en l'art, la cultura, el pensament i la vida social impulsada pel projecte de la modernitat havien fracassat en l'intent d'assolir l'emancipació de la humanitat, i que és impossible o inassolible un projecte semblant en les condicions actuals.

Enfront del compromís rigorós amb la innovació, el progrés i la crítica, que caracteritzà les avantguardes artístiques, intel·lectuals i socials, actitud que considera una forma refinada de teologia autoritària, la ideologia postmoderna defensa la hibridació, la cultura popular, el descentrament de l'autoritat intel·lectual i científica i la desconfiança davant el que defineix com a grans relats.

Neoliberalisme:

El terme neoliberalisme es refereix a la filosofia política-econòmica que propugna la mínima intervenció d'organismes estatals sobre l'economia i la política. Així el paper de l'estat es redueix a garantir les llibertats individuals. Es focalitza en els mètodes de lliure mercat, en la disminució de les restriccions a les operacions de les empreses, i en l'establiment dels drets de propietat. Quant a les polítiques internacionals, el neoliberalisme a les relacions internacionals proposa l'obertura comercial per qualsevol mètode possible; l'obertura comercial es refereix a la creació de tractats de lliure comerç i la divisió internacional del treball, cap a una integració econòmica

Idees fonamentals

     * L'economia s'ha de regular per la llei del lliure-mercat.

    * La regulació del mercat de treball des de qualsevol altre organisme que no siguin les pròpies empreses és intrínsecament negativa ja que impedeix arribar al salari d'equilibri.

    * L'estat no ha d'intervenir en la regulació del comerç exterior ni en els mercats financers. La lliure circulació de capitals garanteix l'assignació més eficient dels recursos a nivell internacional.

    * El dèficit públic és perjudicial per a l'economia ja que absorbeix estalvi privat, fa augmentar els tipus d'interès i fa disminuir la inversió privada.

    * La protecció social garantida per l'estat del benestar i les polítiques redistributives són negatives per al desenvolupament econòmic.

    * L'estat no ha de competir amb la iniciativa privada. Tots aquells serveis que puguin ser oferts pel sector privat han d'ésser privatitzats.

  

Utilitarisme: 

L'utilitarisme és un marc teòric per a la moralitat, basat en la maximització de la utilitat per a la societat o la humanitat. La moralitat de qualsevol acció o llei ve donada per la seva utilitat per a la societat.

De vegades, es resumeix l'utilitarisme a partir del principi d'utilitat com a "el màxim benestar per al màxim nombre de persones".

John Stuart Mill  és el responsable del concepte d'utilitat, amb el seu famós i breu llibre Utilitarisme. Encara que Mill era un utilitarista, sostenia que no totes les formes de plaer tenien el mateix valor, ja que afirmava que "es millor ser un Sòcrates insatisfet que un idiota satisfet".

L'utilitarisme influí molt en el camp de l'economia, especialment a la teoria de la utilitat, on el concepte també s'utilitza, encara que amb un efecte diferent. Aquest es aplicat de forma mecànica a les teories marginalistes per explicar el comportament econòmic de les persones, així com les mesures més correctes.

S'han proposat altres formes d'utilitarisme. La tradicional es la de l'utilitarisme de l'acte, que afirma que el millor acte es aquell que aporta la màxima utilitat. Una altra forma de veure-ho es la de l'utilitarisme de les normes, que considera millor l'acte que segueix una norma que aporta la màxima utilitat

Ecologia:
L'ecologia és la part de la biologia que estudia les interrelacions dels éssers vius entre ells i amb llur medi; és la biologia dels ecosistemes. També es pot definir com l'estudi científic de les distribucions, l'abundància i les relacions dels organismes i les seves interaccions amb el medi ambient.

Entren dins el camp de l'ecologia l'estudi de les poblacions de plantes i animals, de les comunitats de plantes i animals i dels ecosistemes. Un ecosistema representa la xarxa de relacions entre els organismes a diferents nivells d'organització. Els ecòlegs s'interessen per qualsevol forma de biodiversitat, des del paper dels bacteris en el reciclatge dels nutrients als efectes de la selva tropical en la dinàmica de l'atmosfera terrestre.

 El terme ecologia va ser introduït al 1869 per l'alemany prussià Ernst Haeckel. En un principi, Haeckel entenia per ecologia a la ciència que estudia les relacions dels éssers vius amb el seu ambient, però més tard va ampliar aquesta definició a l'estudi de les característiques del medi, que també inclou el transport de matèria i energia i la seva transformació per les comunitats biològiques.

La població és la unitat d'anàlisi en ecologia de poblacions. Una població composta d'individus de la mateixa espècie que viuen, interactuen i migren a través d'aquest nínxol i l'hàbitat. Una llei fonamental de l'ecologia de poblacions és el model de creixement maltusià. Aquesta llei estableix que:

"... Una població creixerà (o disminució) de forma exponencial mentre el medi ambient que experimenten tots els individus de la població es manté constant"

¿Com apliquem això en educació? Com a éssers vius les persones també ens interrelacionem amb el nostre voltant, per tant també tenim relació amb el nostre ecosistema. 

  
Sostenibilitat :

La sostenibilitat és un concepte econòmic, social i ecològic complex entorn de les relacions entre les societats i el medi ambient. Pretén ser una manera d'organitzar l'activitat humana de manera que la societat i els seus membres siguin capaços de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es manté la biodiversitat i els ecosistemes naturals, i planejar i actuar per poder mantenir aquests ideals indefinidament. La sostenibilitat afecta a tots els nivells organitzatius, des del barri fins al planeta sencer. És sovint una qüestió controvertida. Va ser un dels eixos del Fòrum Universal de les Cultures, Barcelona-2004. 

Sostenibilitat és proveir el millor per les persones i el medi ambient ara i en el futur indefinidament. Segons l'Informe Brundtland de 1987, la sostenibilitat és "Satisfer les necessitats de la generació actual sense comprometre la capacitat per satisfer les necessitats de les generacions futures."

El terme original va ser "desenvolupament sostenible," adoptat pel programa de l'Agenda 21 de les Nacions Unides. Ara hi ha gent que considera que "desenvolupament sostenible" és un terme més general ja que implica desenvolupament constant, i insisteixen que hauria d'estar reservat només per activitats de desenvolupament. "Sosteniblitat" aleshores, es fa servir avui en dia per parlar de qualsevol activitat humana

Comunitarisme

El comunitarisme com a filosofia apareix a la fi del segle XX en oposició a determinats aspectes de l'individualisme i en defensa de fenòmens com la societat civil. No és necessàriament hostil al liberalisme, no obstant això, centra el seu interès en les comunitats i societats i no en l'individu. Els comunitaristes creuen que a la comunitat no se li dóna la suficient importància en les teories liberals de la justícia. La qüestió sobre què és prioritari (l'individu o la comunitat) és essencial per a analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps: sistema sanitari, avortament, multiculturalisme, llibertat d'expressió, etcètera. Fonamentalment s'utilitza el terme en dos sentits:

•El comunitarisme filosòfic considera que el liberalisme clàssic és ontològicament i epistemológicamente incoherent, i s'enfronta al mateix en dos terrenys. A diferència del liberalisme clàssic, que construeïx les comunitats com originades per actes voluntaris d'individus anteriors a les mateixes, remarca el paper de la comunitat en la tasca de definir i formar als individus

•El comunitarisme ideològic és una ideologia que subratlla el dret de la majoria a prendre decisions que afectin a la minoria.

•Una tercera possibilitat és el comunitarisme sensible (Responsive Communitarianism) que practica Amitai Etzioni del moviment israelià dels kibbutz, que afirma simultàniament els drets comunals i els deures individuals.

•Alguns representants del corrent comunitarista són Robert Bellah,Charles Taylor, Michael Walzer, Alasdair MacIntyre.

Feminisme:

El feminisme o moviment feminista és el conjunt d'idees i accions que, al llarg del temps, busca afavorir els interessos de les dones en situacions de submissió al poder masculí per tal de modificar posicions de desigualtat i violència envers les dones.

El feminisme d'arrel il·lustrada reclama gaudir dels mateixos drets i deures que gaudeix l'home. Amb tot, actualment, també s'hi revisen els continguts del concepte de ciutadania en tant que està bastit sobre els paràmetres de l'androcentrisme.

El corrent feminista anomenat pensament i política de la diferència sexual busca transformar l'ordre simbòlic del patriarcat a través de la recerca d'un significat propi i lliure del fet d'haver nascut en un cos sexuat en femení o en masculí. Alhora, vol modificar transversalment les definicions sobre les quals se sustenta el patriarcat en l'esfera familiar, social, cultural i política des d'una manera pròpia de dir el món.

El feminisme bastit sobre la teoria del discurs planteja que el sexe és també una categoria d'anàlisi, per tant, hi cap la redefinició de les possibilitats que planteja. També demana fixar l'atenció en la reproducció d'escenes que alimenten l'ordre simbòlic patriarcal a fi de no sostenir-lo.

A Espanya ha aparegut la Llei orgànica de 3/2007 del 22 de març per a la igualtat efectiva de dones i homes.

 Louise Labé:

«

És arribat el temps, Senyoreta, en què les lleis inflexibles dels homes no han d'impedir més a les dones de dedicar-se a les ciències i disciplines; em sembla que aquelles que siguin capaços, aniran a emprar aquesta honrada llibertat, la qual el nostre sexe en altres temps tant desitjava, a estudiar aquestes coses i mostrar als homes el mal que van causar al privar-nos del benefici i de l'honra que podrien en els advenir. I si algú arriba a l'etapa en el qual sigui capaç de posar les seves idees en el paper, hauria de fer-ho amb molt intel·lecte i no hauria de menysprear la glòria, però adornar-se amb ella abans del que amb corrents, anells i robes sumptuoses, les quals no podem considerar realment com a nostres excepte pel costum. Però l'honra que el coneixement ens portarà, no ens pot ser presa – ni per l'astúcia d'un lladre, ni per la violència d'enemics, ni per la durada del temps.

»

http://www.youtube.com/watch?v=L5ChxaZcUw4

Persona i societat

Cosmovisió:

Conjunt d'opinions i creences que conformen la imatge o concepte general del món que té una persona, època o cultura, a partir de la qual interpreta la seva naturalesa i tot allò que existeix. Etimològicament, el mot és un calc de la paraula alemanya Weltanschauung (de Welt, "món" i anschauen, "observar").

Una cosmovisió defineix nocions comunes, que s'apliquen a tots els camps de la vida, des de la política, l'economia o la ciència fins a la religió, la moral o la filosofia. Serveix per caracteritzar una comunitat en oposició a d'altres. Els estudiosos de la sociolingüística afirmen que la cosmovisió es plasma en la llengua materna de cada individu, de manera que idioma i construcció del món s'influencien mútuament.

Ha de constar dels següents elements mínims:

    • descripció del món, que inclogui explicacions sobre els fenòmens que s'hi esdevenen

    • futurologia o preocupació pel destí del poble/raça humana

    •conjunt de normes morals

    •epistemologia, decisió sobre quines proposicions bàsiques són veritables

Sentit de la vida: 

El sentit de la vida és l'explicació que intenten donar la filosofia o la religió al perquè de l'existència, responent a interrogants com la finalitat de l'ésser humà, el valor de la vida o la seva direcció. Constitueix la pregunta bàsica d'aquestes dues disciplines i s'aplica usualment només a la vida de l'home, ja que és l'única espècie que sembla tenir consciència i un autoconcepte prou desenvolupat com per voler trobar un sentit a la pròpia presència al món, lligat a una teleologia.

Les respostes han estat molt variades històricament i han aparegut a l'art, els mites, els cultes religiosos i el pensament racional i comprenen des de l'absència de sentit fins a la recerca de la felicitat, passant per la trascendència o altres intents de trobar un significat a la vida.

Sentit per ella mateixa

La pregunta pel sentit de la vida sorgeix davant l'evidència de la mort: si tot s'acaba i la mort és inevitable, té algun significat la vida? Buscar un sentit a l'existència allunya la por a la mort i dóna més valor als anys viscuts, perquè no solament són per ells mateixos sinó com a símbol; el sentit de la vida és ella mateixa, el propi acte de viure és un valor positiu per la negació de la mort que suposa. Aquesta resposta ha estat usada per l'ateisme per explicar el sorgiment de la religió o la creença en un més enllà, que seria aleshores només una sublimació, un consol davant el terror de la finitud de la vida.

Aquesta resposta, però, també s'ha usat en la filosofia defensora de l'hedonisme: com que la vida és breu, el sentit és ella mateixa, aprofitar-la al màxim gaudint tant com es pugui. El tòpic literari carpe diem convida a l'exaltació del present, que esgota el sentit, ja que no cal preguntar-se pel significat d'un futur que és breu i amb final.

Les persones religioses donen sentit a la vida per ella mateixa justament per ser un do de Déu, la vida té valor i sentit com a ofrena, és a l'ésser humà a qui la divinitat ha atorgat una existència conscient per gaudir-la. Saber-se mortals reforça doncs el valor de l'existència, com el regal més valuós que hom pot tenir. Determinats corrents contra l'avortament o l'eutanàsia usen aquest argument per recolzar les seves demandes: la vida té sentit per ella mateixa i com que no pertany a l'home sinó que és un regal diví, és un pecat acabar amb ella. Per idèntic motiu es condemnava als que havien comès suïcidi a no ser enterrats en terra beneïda.

La vida pot considerar-se com un valor intrínsec, és a dir, inqüestionable o pres com a premissa per l'especulació posterior. Les concepcions que defensen aquesta postura atorguen a l'ésser humà una posició central en l'univers i poden ser racionals o apel·lar a un misteri constitutiu de l'existència. Es poden trobar mostres d'aquesta concepció en l'argument ontològic per defensar l'existència de Déu, ja que presuposa que existir és millor o més perfecte que no existir i per tant atorga un valor intrínsec a la vida.

Alguns biòlegs també veuen un sentit intrínsec a la vida en l'instint de conservació de tots els éssers: l'ADN busca no desaparèixer i reproduir-se en qualsevol forma viva,[2] des de les menys desenvolupades fins a les més complexes, però l'home és l'única que pot racionalitzar-ho. La vida, per definició, busca seguir sent vida (d'on deriva l'afany d'immortalitat que es troba a tants relats).

Sentit en una altra vida

La majoria de religions lliguen el sentit de la vida a altres vides (escatologia). Per als jueus, per exemple, l'objectiu dels homes és servir i adorar Déu, ser fidels al seu pacte,[3] iniciat amb Abraham. A l'Alcorà s'afirma igualment que l'únic propòsit amb què Déu va crear els éssers humans és perquè l'adoressin (67:1-2). Tot bon musulmà ho ha de comprendre i actuar segons els cinc pilars de l'islam per no condemnar-se.

Per al cristianisme obeir els preceptes divins també és l'única via per obtenir la salvació, que dóna significat a tota l'existència perquè al Paradís o Cel la persona assoleix la màxima felicitat possible que és la possessió del mateix Déu. El sentit de la vida, aleshores, és preparar l'altra vida, obrant correctament. La vida terrenal, del cos, és finita però la de l'ànima és eterna (on s'observa una forta influència de l'idealisme).

Les religions orientals preparen una altra vida, però entesa també com a física. La persona posseeix un atman o ànima que pot progressar si s'actua bé, reencarant-se en un ésser superior, o bé tornar a néixer com un ésser inferior. L'objectiu final és alliberar-se del cicle de reencarnacions eternes. Sovint la progressió de l'ànima es lliga a la superació del desig, que causa infelicitat.

L'hinduisme considera que el sentit de la vida és l'autoconeixement, per entendre que la pròpia ànima forma part de Braman, que tot és u, doctrina que va ser adoptada pels grecs i partidaris del gnosticisme.

El sentit de la vida no pot explicar-se des de la pròpia vida per tant la pregunta és absurda perquè és impossible de respondre-hi, postulen alguns pensadors. Cada teoria necessita un marc més ampli que la justifiqui i en conseqüència per poder entendre el sentit de la vida s'hauria de poder sortir d'ella. Acceptar aquesta afirmació no implica pensar que efectivament existeixin altres vides, com pensen els religiosos, sinó simplement delimitar un marc de raonament. Aquesta concepció és compartida per filòsofs com Kant o Wittgenstein i psicòlegs com David Chalmers, entre d'altres.

 Sentit en els altres

Epicur i l'utilitarisme van afirmar que el sentit de la vida està en els altres, s'ha d'intentar viure proporcionant el màxim plaer al proïsme i així la pròpia existència té un valor perquè millora la societat i assegura la convivència. El goig intel·lectual (per a Stuart Mill), l'amistat i l'ordre que perseguien els il·lustrat esdeven aleshores garants de sentit.

El voluntariat o el sentiment positiu que es deriva de fer el bé serien proves que el sentit de la vida està en els altres. L'ésser humà és per naturalesa un animal social, que no pot viure plenament aïllat. La màxima expressió de vida plena de sentit estaria en l'amor, entès o bé com una relació de parella perfecta (com al romanticisme i les seves derivacions) o com l'amor universal. Els altres sustentarien els ideals que donarien sentit a la vida.[5]

La societat evoluciona per assolir cada cop una major unió respectant la llibertat personal. Aquesta evolució es pot guiar amb la voluntat de cadascú (telesi[6]), mitjançant l'educació i el control de les emocions i conductes negatives que causin dolor a altri. El sentit de la vida, doncs, pot ser contemplat en una dimensió individual però també col·lectiva, en el progrés de la civilització.

 Sentit en la pròpia felicitat

La felicitat és, per a moltes persones, el que dóna sentit a la vida; una vida paga la pena quan s'és feliç. Les diferències estan en la definició de felicitat i en les maneres d'aconseguir-la. Plató, per exemple, la lligava al coneixement, la vida tenia sentit com una constant cerca del coneixement veritable, un apropament a la idea, que proporcionava alhora felicitat saviesa (el sikhisme també considera la vida com un etern aprenentatge que proporciona sentit). Aconseguir la virtut ha estat sinonim d'autèntica felicitat (eudaimonia) i de sentit de la vida per a la majoria de pensadors en ètica (només varia la concepció del que és bo).

Al segle XX, amb l'auge del relativisme, es van abandonar gran part de les concepcions comunes, per afirmar que la vida només té sentit per a cada persona. La recerca de la pròpia felicitat és un camí individual, diferent en cadascú, lligat a la llibertat i a l'autorrealització (Abraham Maslow). Només dels propis actes i de la consideració que aquests mereixin, així com el nombre i qualitat d'objectius aconseguits (o somnis[8]), pot donar sentit a l'existència i una mateixa situació pot ser percebuda com a carent de significat o com a molt plena per diferents persones.

L'humanisme i les filosofies afins recullen aquesta concepció personal del sentit de la vida i subratllen el seu caràcter immanent, racional i humà, enfront autoritats externes o metafísiques.

Per a Viktor Frankl la voluntat de sentit, però del propi sentit, és el que caracteritza a l'ésser humà[9] fins i tot en situacions extremes (la seva logoteràpia neix dels camps de concentració del nazisme). Així la construcció del sentit de la vida és la principal motivació de la persona, enfront el desig de plaer de Freud o de poder de Nietzsche, i aquesta construcció de sentit és justament la que dóna sentit a l'existència.

 Absència de sentit

La vida no té sentit per als defensors del nihilisme, i buscar-lo és només un senyal de feblesa davant la mort. No hi ha valors absoluts i tota vida acabarà, no solament la pròpia sinó la de tots els éssers humans i, probablement, la de l'univers (Big Crunch). Afirmar que la vida té un valor o un sentit és sostenir implícitament que la vida és millor que la no-vida, i amb aquest judici es cau en la fal·làcia naturalista, ja que es barregen termes ètics i valoratius que pertanyen a esferes culturals humanes (com "millor") a fenòmens estrictament naturals i per tant fora de l'abast d'aquests judicis. La vida s'ha donat per evolució, on intervé majoritàriament l'atzar, en un moment i un espai donat, sense que en calgui buscar una explicació o llei rectora. Pot tornar-se a donar (etern retorn) o no, sense que tingui cap sentit.

La filosofia de l'absurd, molt lligada a l'existencialisme, proclama que tot intent per trobar sentit a la vida està condemnat al fracàs. Albert Camus afirmava que malgrat aquesta absència de sentit s'ha de viure com si en tingués i acceptar la realitat al mateix temps, una tasca que titllava d'heroica per la seva dificultat.

Tant el nihilisme com la filosofia de l'absurd han estat acusats pels seus detractors de fer caure l'home en un pessimisme constant. El pragmatisme reacciona d'una manera positiva: la vida probablement no té sentit, però el que no té sentit és justament la pregunta, s'ha de ser pràctics i intentar viure de la millor manera possible.

Angoixa:

L'angoixa és un estat afectiu de caràcter penós que es caracteritza per aparèixer com a reacció davant d'un perill desconegut o d'impressió. Sol estar acompanyat per intens malestar psicològic i per petites alteracions al organisme, com elevació del ritme cardíac, tremolors, suor excessiva, sensació d'opressió al pit o de falta d'aire. Amb el sentit i utilització vulgar, es fa equivalent a ansietat extrema o por. Tot i això, per ser un estat afectiu de índole tan particular, ha estat tema d'estudi de una disciplina científica: la Psicologia, i especialment del Psicoanàlisis, que ha realitzat les principals aportacions per al seu coneixement i l'ha erigit com un dels seus conceptes fundamentals. Com tots els conceptes freudians, el d'angoixa va ser construït per Freud poc a poc, articulant-se a la vegada amb els demés que integraven la teoria psicoanalítica a ple desenvolupament, i creixent a la llum dels nous descobriment que el mestre vienès realitzava a la seva pràctica clínica. Per al psicòleg cognitiu Ricardo Ros, l'angoixa és una resposta normal al ser humà, i també a tots els animals, quan existeix un perill real. L'angoixa és el que provoca el desig de fugir o evitar una situació potencialment perillosa. Segons aquest psicòleg, quan el cervell interpreta erròniament que hi ha perill es produeixen tots els símptomes de l'ansietat (suor, taquicàrdies, falta de concentració, falta de memòria, bloqueig). Segons aquesta deducció l'angoixa és la por al desconegut, ja que la reacció davant del perill real és la por.

Autoajuda: 

Autoajuda és un terme que es pot referir a un individu o a un grup que cerca millorar des del punt de vista econòmic, espiritual, emocional o intel·lectual.

L'autoajuda és un dels principis bàsics del cooperativisme

En el camp editorial els llibres d'autoajuda constitueixen un sector en expansió.

Superstició:

La superstició és un terme usat per referir-se a un conjunt de creences no fonamentades i irracionals que poden estar basades en la fe, o relacionades amb el pensament màgic, per mitjà del qual el practicant creu que el futur, o la vinguda de certs esdeveniments, poden ser influïts per alguna de les seves creences.

Els crítics argumenten que la superstició no està basada en la raó i que neix de la ignorància. Moltes supersticions poden ser producte d'entendre malament la causalitat, o les estadístiques, ja que generalitzen excessivament (un dels problemes de la inducció) i el que és un exemple passa a tenir rang de llei en la saviesa popular. Suposen, per tant, un biaix cognitiu de focus i d'atribució errònia de causalitat.

Alguns ritus religiosos neixen de la superstició, que personalitza en Déu i els seus enviats els esdeveniments que tenen lloc a la vida quotidiana. El catolicisme, però, separa la superstició flokòrica de la fe i considera la primera un pecat, ja que atribueix poders sobrenaturals a altres entitats diferents de Déu.

La psicologia estudia la superstició per veure com influeix el grup en la persona o com les pròpies creences modifiquen la conducta. Determinats trastorns mentals, com l'esquizofrènia, l'autisme o els maníacodepressius tenen associades una important quota de supersticions sobre els perills de no seguir rituals en la vida quotidiana. Constitueixen per a ells un mecanisme de defensa bàsic.

Religiositat:
Qualitat de religiós, disposició per als sentiments religiosos. 

La religió és un sistema de l'activitat humana compost per creences i pràctiques considerades com a divina o sagrada, tan de forma personal com de manera col·lectivta, de tipo exisistèncial, moral i espiritual. Es parla de religions per fer referència a formes específiques de manifestacions dels fenòmens religiosos, compartides per diferents grups socials. Hi ha religions que estan organitzades de maneres més o menys rigides, mentre que d'altres els falta esctructura formal i estan integrades en tradicions culturals de la societat o ètnia en la que es practiquen.
Algunes de les religions més exteses en el món actualment són la religió cristiana i catòlica, la religió islàmica, la budisme, la jueva, etc. Sovint les religions provoquen guerres, des de l'escola és important fomentar el respecte per les diferents religions. Els nens i nenes han d'aprendre que hi ha diferents religions, i que tot i que tenen enfocs diferents i maneres de fer que poden semblar estranyes en la nostra societat s'han de respectar, i no han de ser motiu de conflicte.
La religió més extensa a Espanya, és la religió cristiana:

El cristianisme  és una religió abrahàmica monoteista, basada en la vida i els ensenyaments de Jesús de Natzaret segons es prsenta en el Nou Testament.

Els adherents de la fe crisitana, coneguts com a "cristians” creuen que Jesús és el Messies profetitzat en la Bíblia Hebrea (aquella secció de l'escriptura comuna al cristianisme i el judaisme, i que es correspon a l'Antic Testament de la Bíblia cristiana). El fonament de la teologia cristiana s'expressa en els primers credos ecumènics els quals contenen declaracions que són generalment acceptades per la majoria dels creients de la fe cristiana. Aquestes professions de fe declaren que Jesús patí, morí per crucifixió, fou enterrat i ressuscità dels morts per obrir el cel a tots els que creuen en ell i confien en ell per a la remissió dels seus pecats. Aquests credos també ensenyen que Jesús ascendí al cel i que tornarà a la terra per jutjar els vius i els morts. Segons la fe cristiana, Jesús és considerat un model de vida virtuosa, així com salvador i Déu encarnat. El missatge de la vida i obra de Jesús es coneix com l'Evangeli.

El cristianisme començà com a secta del judaisme, que s'originà en la regió mediterrània oriental, creixent ràpidament en nombre de creients i en influència amb el pas del temps fins convertir-se en la religió dominant de l'Imperi Romà. Durnat l'Edat Mitjana, la major part d'Europa fou cristianitzada i existiren minories importants de cristians a l'Orient Mitjà, el nord d'Àfrica i algunes regions de l'Índia. Després de l'Era dels descobriments i degut a les missions i colonitzacions, els cristianisme s'estengué a Amèrica, Austràlia i altres regions del món. Al començament del segle XXI, hi havia al voltant de 1.500 milions d'adherents, o el 33,2% de la població mundial.

Laïcitat:
Laic: No eclesiàstic, que precindeix de la religió.

A partir del segle XVIII, amb la irrupció de l’ humanisme i el moviment il·lustrat a Europa, s’intentà separa la doctrina d’Estat i la religió. Actualment aquestes idees de separació dels poders politics i religiosos encara no ha conclòs. En bona part del món gairebé ni a començat, i en els països occidentals, tot i que s’observa la laïcitat de l’Estat, les religions encara poden actuar amb gran influencia en les seves legislacions.

En els països asiàtics, la separació entre estat i religió està més o menys implícita de cert laïcisme. Xina, Japó, Vietnam i altres països del sud-est asiàtic comporten cert laïcisme estatal en la seva pròpia historia, ja que són països en els que hi conviuen diferents religions. 

En els països amb majories musulmanes, hi ha diferents aproximacions a la laïcitat de l’Estar. Països com Turquia o Síria són més laics, mentre que d’altres com Iran o Aràbia Saudí es defineixen com a islàmics. El món islàmic és variat i complexa, i hi existeixen moviments tant secularitzadors com prereligiosos.

Laïcitat a les escoles: A Espanya les escoles públiques, majoritariament, es defineixen com a laiques. Hi ha moltes escoles privades o concertades que es defineixen com a religioses, tot i que la religió cada vegada té menys importància en les escoles, excepte en algunes en les que se li dóna molta importància. 

 

Secularitat: 
Secular és aquella persona religiosa que no viu en clausura, ni en regla comunitaria. No eclesiàstic.

La secularització és el procés que experimenten les societats a partir del moment en que la religió i les seves institucions perden influència sobre elles, de manera que altres esferes del saber van ocupant el seu lloc. Amb la secularització, allò sagrat dona pas a allò profà i lo religiós es converteix en secular. 

Secular es refereix a tot allò que és mundà, com a oposició a lo espiritual i diví. De saeculum també en deriva la paraula seglar, amb la que es designa als membres de l’Església que no sóc clergues. Així dons, secular s’oposa a religiós com profà s’oposa a sagrat.

• El terme ha servit per designar la pèrdua de propietats de l’Església i el seu pas a mans de l’Estat o la societat civil.
   
•                El terme secularització també ha designat la progressiva independència del poder polític respecte a l’eclesiàstic. En aquest sentit, secular equival a laic, és a dir a no-confessional. Amb la secularització l’Estat deixa de ser confessional, s’emancipa a qualsevol tutela religiosa i es converteix en un estat laic.
•           En un tercer sentit secularització es refereix a la pèrdua d’influència de la religió en la cultura. Si en alguna època van estar sotmeses a la influencia de grups religiosos, amb la secularització la ciència, la moral, l’art i altres expressions humanes recobraran el seu paper al marge de la religió
•          Em quart lloc, la secularització designa autonomia de la societat en general i de les seves institucions (Ensenyança, sanitat, assistència social, etc) davant de les institucions religioses que, tradicionalment havien tingui molt de pes.  
•         Finalment, la secularització és una manera de parlar de la decadència de les practiques i creences religioses que s’observen en les societats modernes 

secularitat i política

ÀNGEL CALDAS I BOSCH Un dels temes que han estat més conflictius des de sempre, però sobretot des de la Revolució francesa fins ara, han estat les relacions Església-Estat. Un recent llibre del professor Martín Rhonheimer (Cristianismo y laicidad. Historia y actualidad de una relación compleja, Rialp, Madrid, 2009) en fa la història i intenta aclarir conceptes. L'Església accepta la democràcia liberal. Són innegables els seus valors polítics i l'aposta que fa per la pau, la llibertat, la justícia. Encara que la història barreja les idees clares amb la misèria dels homes, l'Església, conceptualment, està vacunada, des de la seva constitució, contra la identificació de religió i política. "Doneu al César el que és del César i a Déu el que és de Déu". Aquí rau, per exigència de la voluntat imperativa de Crist, l'exigència de la llibertat religiosa i de separació entre poder polític i religió. L'autonomia de l'Estat davant el fet religiós s'anomena laïcisme. El concepte de laïcisme cada dia està més estudiat. Ja fa anys el professor Viladrich l'explicava com una declaració d'incompetència de l'Estat davant del fet religiós. Seria com dir: jo, en aquesta matèria, no hi entenc. Però una altra cosa és que no s'hagi d'interessar per ell. Pel seu valor polític indirecte, per l'interès que suscita en els seus súbdits i els valors que se li reconeixen. Automàticament, com a tal Estat, el posa sota la seva tutela jurídica. En canvi, l'integrisme laicista és un totalitarisme que ignora el fet religiós i erigeix l'Estat en mestre de moral. Com si un Estat digués: jo no entenc en Art. Per tant, tancaré tots els museus.

Diari de Girona.


Consum:

El consum és el fet de consumir béns i serveis amb l'objectiu de satisfer les necessitats o els desitjos dels consumidors, o per ser utilitzat en la producció per les empreses.

En termes purament econòmics s'entén per consum l'etapa final del procés econòmic, especialment del productiu, definida com el moment que un bé o servei produïx alguna utilitat al subjecte consumidor. En aquest sentit hi ha béns i serveis que directament es destruïxen en l'acte del consum, mentre que amb uns altres el que succeïx és que el seu consum consisteix en la seva transformació en altre tipus de béns o serveis diferents.

El consum, per tant, comprèn les adquisicions de béns i serveis per part de qualsevol subjecte econòmic (tant el sector privat com les administracions públiques). Significa satisfer les necessitats presents o futures i se li considera l'últim procés econòmic. Constitueix una activitat de tipus circular mentre que l'home produeix per a poder consumir i el consum genera producció.

En funció de les necessitats del subjecte econòmic i de la freqüència en la despesa del bé o servei, es poden establir tres tipologies de consum:

    Consum experimental: quan el consum del producte o servei es produeix per novetat, curiositat o pressió externa. Per exemple, el fet de comprar, per a provar, una nova varietat de derivat lacti, un nou restaurant, etc.

    Consum ocasional: quan el consum és intermitent, basat en la disponibilitat del bé o servei o en la satisfacció de necessitats no permanent. Per exemple, l'assistència a una sessió de cinema.

     Consum habitual: quan el consum ja forma part de les activitats quotidianes del subjecte econòmic. Sorgeix la preocupació per disposar del producte per a assegurar el consum. És el cas dels producte bàsics d'alimentació i del vestit.

    Consum crític: és el consum fet amb racionalitat, seria el contrari de consum impulsiu.

 
Consumisme:

La paraula consumisme és un terme que s'utilitza per descriure els efectes d'igualar la felicitat personal a la compra de béns i serveis o al consum en general. El cas és exemplificat per la frase com més consumeixo, més feliç sóc. També es refereix al consum desmesurat de béns i serveis en la societat contemporània que impacta en els recursos naturals i l'equilibri ecològic de manera seriosa. Prova d'això és el fet que el consum de recursos de la societat nord-americana, d'aplicar-se a tot el planeta, requeriria els recursos de dos planetes més, iguals a la Terra, per a sostenir-lo.

Postures crítiques:Per a molta gent, l'ús d'aquesta paraula té necessàriament una carrega política, ja que, quasi sempre, el que utilitza les paraules consumisme i consum excessiu ho fa per a criticar el que considera consum innecessari d'altres persones. Una manera diferent d'interpretar la paraula "consumisme" és considerar-la com una crítica a l'organització de l'economia d'una societat que, encara que tal com està ara funciona a satisfacció tant de consumidors com de productors, es pot dir que en el seu conjunt "malbarata" certs recursos. Un exemple trivial podria ser l'ús dels envasos i les bosses de plàstic. Fa menys de cinquanta anys, quan anaves a la botiga a comprar un quilo de cigrons havies de portar un recipient per a posar-los. En la actualitat els cigrons venen empaquetats en bosses de plàstic, antigament els embolicaven en un cucurutxo de paper d'estrassa. El mètode modern és més còmode i higiènic pels consumidors i incrementa els ingressos dels comerciants, però des de el punt de vista del funcionament de l'economia en el seu conjunt malbarata una sèrie de recursos que abans s'aprofitaven millor, com el petroli, necessari per a fabricar el plàstic i l'acer, del que estan fetes les màquines d'empaquetar.

Postures defensives: Alguns argumenten que les despeses mai són innecessàries. En opinió del que fa la despesa, si una persona considera que comprar un cotxe per 20 mil euros és innecessari perquè existeix un altre per 10 mil que ja cobreix les seves necessitats, llavors comprarà el de 10 mil. Si compra el de 20 mil euros és només perquè cobreix més necessitats que el de 10 mil. Una altre de les principals postures que justifiquen o defensen el consumisme són les que estan basades en la idea de la llibertat de mercat, és a dir, la possibilitat de comprar el que sigui sense cap restricció.

Causes i conseqüències

El consumisme es veu incentivat principalment per:

    •La publicitat, que en algunes ocasions aconsegueix convèncer al públic de que una despesa és necessària quan abans es considerava un luxe.

    •La predisposició d'usar i llençar de molts productes,

    •La baixa qualitat d'alguns productes que comporten un període de vida relativament baix, encara que són atractius pel seu baix cost, a llarg termini surten més cars, i son més nocius per al medi ambient.

    •Algunes patologies com l'obesitat o la depressió que ens fan creure més fàcilment en la publicitat enganyosa, pensant que podem resoldre els nostres problemes consumint indiscriminadament aliments, begudes, articles miraculosos i d'altres tipus de productes.

    •El rebuig inadequat d'objectes que poden ser reutilitzats o reciclats, ja sigui per nosaltres o per altres.

    •La cultura i la pressió social.

la llibertat ?                    la meva vida ?

  la vida que passa per nosaltres, 

  que ens ha estat donada, 

  que podem donar-la

  que no podem  canviar per una altra

  que no ens la podem quedar en conserva

  la meva llibertat com a decisió i voluntat

  és potser el més real

  petites decisions que poden girar (angle) la direcció

  de la societat, de la cultura, del nostre món

  la meva llibertat !            la vida !